La crema de la memòria

De Prades
Dreceres ràpides:navegació, cerca

Prades. 1837. Inicis de setembre.Feia uns dies que una partida carlista havia ocupat la vila roja. Una relació un tant incompleta de les persones afusellades aquells dies deixa constància de la virulència amb que es desenvolupà aquella autèntica guerra civil d’inicis del segle XIX.

El dia 11 les tropes liberals posen setge a les muralles, però no les tenen totes: la facció rebel es mou ràpid, al més pur estil guerriller; a quarts de cinc de la tarda del dia 15 ataca les posicions avançades dels isabelins, mentre que un segon front es situa en la primera altura tocant al bosc de Poblet. Les fonts isabelines parlen de 1500 guerrillers, i remarquen la ferotgia dels combats. Per si fos poc, el comandament de Prades és informat que un important desplegament carlista es dirigeix cap al coll d’Alforja, on s’esperava el pas de la columna que dificultosament transporta i protegeix un canó procedent de Tarragona. Els caps isabelins dubten què han de fer, i finalment decideixen aixecar el setge i adreçar-s’hi. Els carlins, però, defugen el combat i opten per dividir les seves tropes: una part amenaçarà Cornudella, mentre l’altra s’atansa vers Siurana. Al vespre del dia 16 el comandament i el comboi amb el canó arriben i fan nit a Cornudella, esperant sortir l’endemà a batre els enemics per així poder reprendre el setge de Prades, on els carlins de l’interior de les muralles deuen considerar que toca aprofitar l’avinentesa i escapolir-se. Com a maniobra de distracció sembla que haurien calat foc a la població. Quan de bon matí el comandament liberal arriba de nou davant de Prades, troba la vila cremant, però en comptes d’ajudar a apagar l’incendi decideix protegir el comboi que retorna a Tarragona amb el canó.

No tenim notícia de cap mort deguda a l’incendi, però aquest devia ser considerable, atès que referències documentals de les setmanes posteriors ens parlen d’una gran destrucció. Durant aproximadament un any i mig (fins febrer de 1839) a l’església pradenca no es faran oficis de cap mena, i bateigs i casaments hauran de traslladar-se a d’altres llocs, fonamentalment a la Febró. Els llibres sacramentals s’hauran fos amb la crema de la rectoria, i dels documents de l’Escrivania Comuna i Pública de la població tampoc n’haurà quedat rastre. No sabem com devia anar, però el cas és que algú, probablement un mossèn, devia endur-se i salvar els llibres més recents de batejos i òbits, que comencen uns pocs anys abans de la desgràcia. Però bona part de la memòria escrita haurà desaparegut per sempre més.