1757 Declaracions sobre neteja i fama de Francesc Casals monjo novici

De Prades Memorial
La revisió el 12:52, 15 des 2018 per Josep (discussió | contribucions)
(dif.) ← Versió més antiga | Versió actual (dif.) | Versió més nova → (dif.)
Salta a:navegació, cerca

Prades, 17 d’abril 1757. DECLARACIONS. Informació rebuda sobre la neteja i fama de fra Francesc Casals, monjo novici del Reial Monestir de Nostra Senyora de Lavaix, sagrat orde del Cister, natural de Prades, amb l’acta dels testimonis verbals d’Agustí Parrot (que diu tenir uns 73 anys), Pau Oliver dit “del Blai” (qui diu tenir-ne 73 complerts), Felip Gras (d’uns 74 anys), pagesos, i el reverent Joan Conesa (d’uns 46 anys), tots ells de la vila de Prades, gestionats per Agustí Oliva, mestre en Sagrades Escriptures i monjo profés del Reial Monestir de Poblet, amb aixecament notarial de Josep Mas i Roger, notari públic de Cornudella.

FONT. ACP : Fons Pascó : Cort del Batlle de Prades (Plec Processos) : “Ynformación recibida de la limpieza y fama de fr. Francisco Casals, monge novicio del Real Monasterio de Nuestra Señora de Lavax , sagrado orden del cister”; castellà.


ANOTACIÓ SOBRE EL MONESTIR DE LAVAIX

Sens dubte ha de tractar-se del monestir de Santa Maria de Lavaix. És dins el terme municipal del Pont de Suert, de la comarca de l’Alta Ribagorça. Inicialment data de mitjan segle IX, i des de mitjan segle X fins a finals de l’XI pertanyerà a l’ordre benedictina. Acaba aquesta etapa l'any 1092, moment en què Ramon Ramon, canonge de Roda i d'Urgell, imposà la regla canonical per tal d'exercir un control més gran sobre el monestir. De seguida el papa Pasqual II adscriu Lavaix al bisbat de Roda, ja en aquell moment depenent de Lleida, i el 1112 absorbeix el monestir de Sant Genís de Bellera. Aviat es fa efectiva la protecció dels Erill, els quals inicien la construcció de la gran església, amb claustre annex, les ruïnes de la qual són les que subsisteixen avui dia. Es tractava d'una església de planta de creu llatina d'una sola nau amb el capçal de tres absis. El claustre tenia 16capitells, amb el panteó familiar dels barons de Erill i al voltant d'aquest pati la distribució de la resta dels habitacles per a la comunitat de monjos. El 1223 el bisbe de Lleida Berenguer d’Erill restaurà l'orde monàstic a Lavaix, adscrivint el monestir a l'orde del Císter sota el guiatge del monestir occità de Bonafont. La crescuda del monestir fou important, i el 1230 un grup de monjos de Lavaix anava a fundar un monestir filial al Baix Cinca, a Santa Maria de Fontclara. A causa de la seva prosperitat, se li van fer diverses reformes i ampliacions, el més important va ser la construcció d'un palau abacial, ran del monestir, i d'un de senyorial, construït pels Erill com a residència de la família, que segurament era dalt del turó que domina el monestir pel costat nord, on hi ha les restes del Castell de Lavaix, que era aquest palau. Les donacions i, per tant, l'increment del patrimoni i del poder de Lavaix, continuaven: el 1408 reben l'església parroquial d'Areny de Noguera, amb tot el seu patrimoni. L'Edat Moderna és una època d'estabilització i d'inicis de decadència del monestir. És una època en què començà a rebre les conseqüències de les guerres i altres agitacions socials, enmig de les quals només es viu una certa revifalla coincidint amb el barroc, moment en què es restaura el monestir, especialment l'església, sota el gust de l'època. Va mantenir el seu gran poder fins a la desamortitzacióde 1821; encara va continuar la vida monacal uns quants anys més, però al final va quedar abandonat i en pèssim estat a causa de les guerres carlines i als espolis que va sofrir. El 1821 eren subhastats els seus béns, el 1833 els revolucionaris en cremaven la biblioteca, el 1835 es feia efectiva la definitiva exclaustració, el 1855 abandonaven el llocs els darrers monjos que hi quedaven, i el 1874 quedaven suprimits tots els privilegis nominals que quedaven. Santa Maria de Lavaix passà a ser un santuari de la parròquia del Pont de Suert. Finalment, el 1950 les aigües del Pantà d'Escales en cobrien estacionalment les restes. El que quedava del monestir i de l'església anà caient paulatinament. Actualment es troba en ruïnes que, la major part de l'any, són negades per l’esmentat pantà.